martes, 28 de diciembre de 2010

FAR


 En record de Martí Rosselló i Lloveras


Timoner de Can Manent, venceres la mala maror,
Enfront del cel mariner, fores far de tants lectors...
Te'n vas cel enllà, mar endins de tants records,
de mesquineses fart, ens deixes un somrís i molt d'amor.

Jordi Pascual i Saüc (2010)

jueves, 16 de diciembre de 2010

MISSING, relat de SUSANA HERNÁNDEZ

L’Anna em va deixar un dimecres, desprès de dinar.

- S’ha acabat –va dir recollint les estovalles.

- Què s’ha acabat? –vaig demanar desconcertat.

- Això nostre.

I ja està. Va tocar el dos amb un cop de porta. Esperava que tot plegat es tractés d’una broma sense gaire gràcia. Naturalment no era una broma. Mai no va tornar. Ni una trucada, ni un sms. Missing total. Ningú no en sabia una paraula, ni la seva família, ni tant sols les fleumes de les seves amigues. L’Anna havia desaparegut sense deixar cap rastre. Jo no entenia res. M’havia deixat per un altre home? Potser per una dona? S’havia embolicat en una secta satànica? Vaig remoure cel i terra per trobar-la, fins a extrems força preocupants. Només diré que en la meva desesperació se’m va acudir contactar amb Paco Lobatón. L’home, molt amable, tot s’ha de dir, es va escarrassar a fer-me entendre que ja fa una pila d’anys que no es dedica a trobar pròfugs, persones amnèsiques  i sonats de tota mena.

- Mira, Paco –li vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes- eres mi última esperanza. Tienes que ayudarme, por favor.

Es va entendrir el bo d’en Paco i en un rampell de generositat em va escriure en un tovalló el telèfon d’un terapeuta amic seu.

- Es muy bueno. Te hará bien visitarle. Ya verás.

Va afegir, a tall d’anècdota, que la dona del terapeuta regentava un negoci de vidència i tarot. Potser em podien fer preu si sol·licitava els dos serveis. Com que en Paco es un referent, li vaig fer cas una mica a contracor. El terapeuta era bo, ben cert, em va curar un parell de fòbies i va aconseguir que deixés de fumar, però del tema de l’Anna, res de res. Seguia obsessionat. La dona, per la seva banda, es va oferir a consultar les cartes i tot l’arsenal d’endevinadora. Tenia una retirada a la Alaska quan sortia a al Bola de Cristal i em costava prendre-me-la seriosament. Passades unes quantes sessions, i uns quants cales més pobre, em va recomanar amb expressió abatuda que ho deixés estar.

- No està a tu alcance, Dídac. Nunca la vas a recuperar.
Estava segur de que no me’n sortiria, que pararia boig,  gairebé sense adonar-me’n van passar els anys i no me’n vaig oblidar exactament però sí que m’hi vaig fer. Tothom té una historia que explicar: un avi que va anar a Cuba, una cunyada cleptòmana, o un germà addicte al cibersexe. Jo tenia la historia de la ex desapareguda. Amb el temps els amics tant pesats com benintencionats, em van arrossegar a bars i discoteques plenes de penjats com jo, de la trentena en amunt, ben perduts i ben pets i en una d’aquelles nits va aparèixer, com un miracle, la Bet, la meva actual dona. Dos anys més tard, va néixer el Xavi. I tot d’una la meva vida va canviar cap a una agradable normalitat.

Dissabte passat vaig portar al nano al camp  per primer cop. Complia set anys. Anàvem tot pinxos amb les nostres bufandes, quan a la sortida del metro de Collblanc vaig ensopegar de nassos amb una monja.

- Dispensi, germana.

- No hi fa res, Dídac –va respondre amb un somriure beatífic.
 
      Dídac? Em vaig girar d’una revolada a temps de guaitar-la a cua d’ull. Malgrat el temps i la indumentària, no vaig tenir cap dubte. Era l’Anna.  Em vaig quedar glaçat, enmig del garbuix del metro.
 
       - Qui era aquesta senyora, pare?
 
      - No n’estic segur, fill. Crec que mai vaig saber qui era, però et puc jurar que m’agradava molt més quan duia mini faldilles. 

Susana Hernández.

www.susanahernandez.wordpress.com

miércoles, 15 de diciembre de 2010

9 POEMES ALS MEUS 4 NEBOTS

"Soy eco de algo". (Luis Cernuda, poeta).

CAMPS ELISIS

Als Camps Elisis de Lleida.

A redós dels camps
de dia hom s'hi queda, 
el dia es commou,
la pau dels antics hi campa.
A redós dels elisis
de nit ningú passa,
la nit és temorosa
i la felicitat dels nous, elísia.


POEMA PINTAT - 2

Fràgil com la rosa
cabell negre,
caminar fràgil
fràgil com el vent. 


A LO MEJOR

Lletra de cançó.

A lo mejor es que tú también me amaste en algún momento de tu vida. Convendría saber cuánto: si un minuto, dos minutos, tres minutos; un segundo, dos segundos, tres segundos.


INSTANTÀNIA

Tu, jo, els brolladors,
sol i vent al meu rostre.
Av. Reina Maria Cristina, Barcelona. 


POEMA PROSA   
Agafats de la paraula somiem les nostres vides, les nostres mans, les nostres vides, agafats de la paraula.


HARMÒNICA

A M.V.

Mònica suau
Mònica lírica
Mònica jònica
Mònica eufònica
Mònica díptica
Mònica harmònica.  


EL TURÓ PARC S'OBRE...

El Turó Parc s'obre
només de dia,
però tu i jo
trencarem l'inhòspit
i farem el vol
de la formiga.


LILIANA
Bonica de pòrtic, bonica de planta, bonica d'escala...,  bonica de terrat, bonica d'avís, bonica de tendals.

Poema prosa.


BLAU

I) Blau, sempre blau.
II) Blau de tu, blau de mi.
III) Blau, sempre blau. Blau.


Joan Borda i Boreu.

Poesia mínima (Poemes escrits entre 1987 i 2008).

INSTRUCCIONS, conte inèdit de XAVIER GUAL


Benvinguts.

L’objectiu del joc que us proposem a continuació és poder fugir de l’infern. Com fer-ho? Molt fàcil, per començar haureu de desplegar el taulell i seguir les instruccions.


EL TAULELL.

El taulell té 666 caselles i corresponen al laberint de les calderes d’en Pere Botero.


MATERIALS I OBJECTES CURIOSOS.

-Les cartes sorpresa: 50 de color blanc i 50 de color negre.

-Tres daus.

-Un rellotge de sorra.

-Quatre figuretes en forma de ‘patufet’ de colors groc, vermell, blau i verd que corresponen als quatre possibles jugadors.

-Una figureta en forma de minotaure que us perseguirà pel laberint.

-Unes banyetes lluminoses per quan us convertiu en fura.


COM ES JUGA.

Per començar haureu d’escollir un dels patufets i situar-lo en la casella que posa SORTIDA. Primer tirareu dos daus i després el tercer. Començarà el jugador que sumi la xifra més alta. Si us surten tres sisos tornareu a tirar. Si això us passa tres vegades seguides quedareu automàticament eliminats i us haureu de preguntar per què teniu tanta mala sort a la vida. 

Més coses. Una vegada llançats els tres daus comptareu la xifra dels dos primers, que serà el nombre de caselles que podreu avançar. La xifra del tercer dau correspondrà a les caselles que es mourà el minotaure multiplicades per ell mateix.

Exemple: si treu un 6, el minotaure avançarà 36 caselles.


CASELLES ESPECIALS.

Si observeu atentament les caselles veureu que cada cinc n’hi ha una d’un vermell més fosc amb una P negra al mig. Això vol dir que si us trobeu en una casella d’aquestes haureu de respondre una PREGUNTA. Llavors agafareu una de les cartes negres que estaran posades boca avall, al costat inferior esquerra del taulell. La carta us formularà una qüestió incòmoda davant la qual us haureu de sincerar. Entre les preguntes que trobareu n’hi ha de caire personal com: ‘Et vendries per un plat de llenties?’, ‘Ets corrupte?’, ‘T’importa un rave la resta del món?’ o ‘Et masturbes mirant-te al mirall?’... Tant si dieu la veritat com si no, a efectes pràctics del joc no us afectarà en res, però la resposta, ja sigui SÍ o NO, l’haureu de dir en veu alta davant dels altres jugadors. La vostra consciència farà la resta. Ara bé, per respondre a la pregunta disposareu d’un màxim de 30 segons per tal d’indagar en els vostres records. Per controlar el temps utilitzareu el rellotge de sorra, que correspondran als 30 segons, grosso modo. Si no contesteu perdreu 100 punts, i si us negueu a fer-ho tres vegades quedareu eliminats, perquè si no teniu les coses clares més val que ho deixeu córrer.

Pel que respecta a la figureta del minotaure, el jugador que hagi llançat el tercer dau decidirà en quina direcció avançarà pel laberint.


EL MINOTAURE, GUARDIÀ DEL LABERINT.

El minotaure sortirà de la casella lateral esquerra del taulell, on es pot veure el dibuix d’una cova plena de cranis que us hauria d’encongir el cor si és que en teniu. En cas que la bèstia us atrapi, precisament, us l’arrencarà i us convertireu en una fura.


QUÈ HE DE FER SI SÓC UNA FURA?

Com a fures, durant cinc tirades seguides, haureu de dir cinc maldats que se us hagin passat pel cap portar seriosament a la pràctica com: ‘posar el gat al microones’, ‘canviar el pany de casa sense avisar a la parella’, ‘cremar una oficina del vostre banc hipotecari’, o ‘iniciar una guerra preventiva pel bé de la humanitat’. Les direu en veu alta davant els altres jugadors. Mirant-los als ulls, a ser possible.

Quan sigueu fures us posareu al cap les banyetes lluminoses que s’inclouen en el material (van sense piles). Llavors cantareu el següent: ‘Som les fures de l’infern, som els monstres infernals, i al caliu del foc etern, forgem pecats capitals!’. Si se us escapa el riure, però, quedareu automàticament eliminats. Per idiotes.


LES CARTES BLANQUES, LES DE LES MENTIDES.

Com hem dit, de cartes n’hi ha de dos tipus: les de la P negra i les de la P blanca. En el segon cas, si el vostre patufet cau en una casella d’un vermell més fosc amb una P blanca, haureu d’agafar una carta situada a l’extrem superior esquerra i respondre a la qüestió que trobareu escrita a l’anvers. La particularitat de la P blanca és que es tracta de confessar greus mentides que heu arribat a dir, com per exemple: ‘M’he menjat tot el que m’has posat’, ‘M’he deixat el carnet però tinc 18 anys’ o ‘No coneixia l’existència de cap informe sobre la possibilitat d’uns atemptats terroristes’.

Com en l’anterior ocasió heu de respondre a les preguntes amb un SÍ o un NO. Si responeu amb una altra mentida això no us afectarà en els punts ni en la possibilitat de guanyar la partida, però us rossegarà la consciència fins al final dels vostres dies.


VULL PUNTS, NECESSITO PUNTS.
COM ACONSEGUIR-LOS.

Per sortir de l’infern primer haureu d’acumular 1.000 punts. Obtindreu punts cada vegada que el vostre patufet caigui en una casella on hi hagi dibuixat un sac de llenya o de carbó. Resulta que en Pere Botero, guardià de les calderes, necessita acontentar en Satanàs perquè li torni els documents que es va quedar el notari, i així es pugui deslliurar del deute del pare amb l’arrendatari de les seves terres. Justament per això necessita llenya i carbó, per fer una bona brasa que escalfi l’infern una temporada llarga, mentre ell no hi sigui.

Així doncs, per cada llenya que trobeu rebreu 50 punts, i pel carbó 100. El carbó val més perquè està en la zona propera al cau del minotaure.

Un suggeriment. Per tal de fer-ho més real i emocionant, les instruccions d’aquest joc us recomanen que compreu llenya i carbó de veritat. Així, cada vegada que aconseguiu llenya, per exemple, podreu posar un tronc dins una motxilla que carregareu a l’esquena. I amb el carbó el mateix. El que tingueu per encendre la barbacoa servirà. Aquest consell el fem perquè valoreu les coses que es guanyen amb esforç.

Ara bé. Si el patufet d’un altre jugador cau a la vostra casella aquest us prendrà la meitat de la càrrega, cosa que no té perquè ser negativa. Penseu que si sepulteu un jugador amb una muntanya de troncs potser us deixarà d’emprenyar per sempre.


ENS APROPEM A LA ZONA PERILLOSA.

Quan hagueu aconseguit els 1.000 punts podreu accedir a la zona perillosa. Aquestes caselles -de color negre- seran la prova definitiva de la nostra resistència. Quan un patufet entri a la zona, la figureta del minotaure tornarà directament a la seva caverna. Cada vegada que llanceu els daus i avanceu en direcció a les calderes, la resta de jugadors us faran una bateria de preguntes. S’acceptaran qüestions escabroses i de mal gust, fins i tot que fereixin la credibilitat i honorabilitat de l’individu. Preguntes com: ‘És veritat que t’enganxes mocs sota la barba?’, ‘Has utilitzat mai diners públics per anar de putes i pagar-te una medalla?’ o ‘Vas ser tu el que va ordenar l’afusellament d’aquells pobres innocents?’. Les preguntes s’hauran de respondre amb un SÍ o un NO, mirant als ulls tant del que formula la pregunta com dels altres jugadors.

Si supereu aquest suplici i la vostra consciència no en surt ressentida, enhorabona! També podria ser que no tinguéssiu escrúpols ni consciència però, en tot cas, accedirieu a la zona de les calderes.


LES CALDERES D’EN PERE BOTERO.

Una vegada arribeu a la casella de les calderes heu de donar-li tota la llenya i el carbó a en Pere Botero. Per cert, si sou dels que us agrada cremar boscos, ho dic per si aquesta pregunta no us la formulen la resta de jugadors, imagineu-vos com seria de dolorós que us ruixessin benzina i us calessin foc amb la motxilla plena. Ja està, només era afegir un petit comentari que no ha d’influir en el desenllaç del joc. Doncs una vegada us hagueu alliberat de la feixuga càrrega us haureu d’encarar al mateix Satanàs, que estarà molt emprenyat perquè, gràcies a vosaltres, en Botero haurà tornat a casa.


COM DERROTAR EN SATANÀS.

Només hi ha una manera efectiva. Heu de confessar un mínim de tres vegades que hagueu utilitzat el nom de Déu en va. Uns exemples vàlids serien: ‘Déu sap que tu ets el meu millor amic i que mai et faria mal’, ‘Jo no tracto malament a la meva dona, només demano que es comporti com Déu mana’, ‘Hem equivocat la trajectòria del míssil, que Déu els empari’ o ‘El director era una gran persona, que Déu l’aculli en el seu regne’. Les variacions amb divinitats d’altres religions o sectes també s’acceptaran, però impressionaran menys en Satanàs, acomodat a la vida occidental. Ara bé, si aconseguiu que davant de tant sacrilegi es faci un panxot de riure haureu superat la prova.

Com podeu fer riure en Satanàs? Bona pregunta. Si no n’hi ha prou amb les vostres confessions, qualsevol acudit dolent servirà. Mentre rigui haureu de llançar els daus dues vegades seguides. Si la suma dels tres daus de la primera tirada és superior al de la segona l’haureu vençut. Si no, bullireu a les calderes, per heretges. Ara bé, si això de sincerar-vos tant us incomoda per les vostres conviccions religioses, sempre podeu escampar pols pica-pica entre els altres patufets i aprofitar els esternuts per dir en veu altra JESUUÚS! tres vegades seguides. Llavors, no només convertireu en Satanàs en un núvol de sofre, sinó que rebentareu les calderes amb l’ajuda inestimable de l’arcàngel Sant Miquel. En tot cas, us arrisqueu que després del merder la resta de jugadors us estovin amb els troncs de la motxilla com si fóssiu el Caga Tió.


EL MIRALL DE LA VERITAT.

Aquesta és realment la prova definitiva. A efectes pràctics, si heu arribat fins aquí ja us podreu considerar guanyadors materials del joc i felicitar-vos amb petons i abraçades. Però si voleu gaudir realment de la victòria amb la consciència tranquil·la us heu d’enfrontar amb el mirall de la veritat. Com s’ha de fer? Molt senzill. Haureu d’agafar un mirall que tingueu a casa, a ser possible manejable, perquè els altres jugadors el puguin subjectar. Llavors, fixareu atentament la mirada en el reflex del vostre rostre i respondreu en veu alta amb un SÍ o un NO a una única i invariable pregunta: ‘Sóc una persona honesta?’. Reflexioneu aquesta qüestió. No cal que poseu el rellotge de sorra, teniu tot el temps del món per trobar la resposta. Acte seguit es donarà per acabada la partida i en podreu començar una altra si encara us queda humor per fer-ho.


OBSERVACIÓ.

Si sou capaços de seguir adequadament totes aquestes instruccions, els papers que teniu ara mateix a les mans s’autodestruiran.
 

Xavier Gual.

 

Conte inèdit del llibre Estem en contra (Ed. La Campana, 2007).

ENS ENGANYEN, conte de XAVIER GUAL


Estic indignat! Estic molt indignat! Ho has vist, nen? Has vist quines notícies porta avui el diari? Tu potser no ho entens perquè encara ets molt petit, però...  sembla increïble el que arriba a passar en aquest món!

Perquè les notícies també estan manipulades, com tot, falsejades segons els interessos dels que paguen, amanides al gust dels espectadors, dirigides i seleccionades per aconseguir el màxim d'audiència! I si ens creiem realment que tot és fals? Que ens enganyen pels quatre costats? Que seguim les pautes d'una farsa universal? I si les notícies del diari només són unes convencions, uns pactes premeditats? Què succeiria si un dia no passés res que fos prou important com per què es convertís en notícia? Com ho farien els redactors per omplir les planes del diari? I qui diu del diari també diu el telenotícies, la ràdio... Seria el triomf definitiu de les xafarderies? Podrien començar unes notícies serioses d'abast nacional amb uns titulars com: Un home ens confessa què sent quan amb els binocles veu la veïneta del davant regant les plantes. Se l’ha de considerar un pervertit sexual? En parlarem avui abastament i bla, bla, bla...

Seria interessant que les notícies d'esports insistissin com un jugador del Barça se li havia foradat un mitjó en els vestidors? O comentar que l'estrella de l'equip li feien una pudor terrible els peus? O que expliquessin amb pèls i senyals què feien a les dutxes tots plegats? Omplirien la meitat del telenotícies parlant només del temps? Què farien? Què passaria en un dia sense notícies? Senzillament se les inventarien, dirien: -Mira, pel mateix preu digues que n'han mort quinze allà a l'Àfrica, que aquests ja van a l'engròs. Afegeix de pas un parell d'integristes suïcides perquè aquesta setmana no n'ha explotat cap de bomba en aquell cul de món!

Si se les inventessin ningú ho trobaria estrany, -Ja passa sovint. -diríem. I si no passés encara ho trobaríem a faltar, -Segur que no han fet cap matança avui? No pot ser.. I què han fet aleshores? No s’han avorrit?

Estaríem més tranquils si escoltéssim que tot segueix igual. Perquè tenim assumit que és normal això que cada dos per tres -en algun racó perdut de món- es morin cinc-cents desgraciats en qualsevol cataclisme. Eh, nen? Ho veus ara el que et vull dir?

Sort que fa un sol de justícia... Sort que per aquesta regla de tres, coses tan banals com que "l'esperança és sempre de color verd" semblen indiscutibles. I perquè és el verd i no el groc? No es pot tenir una esperança groga? No seria normal la meva esperança si fos groga? La discriminarien pel seu color? Fa gràcia, oi?

Tot és confús, borrós, com quan dubtes de la bellesa d'una persona.  Perquè avui en dia, nen, no pots saber mai del cert si una dona esplendorosa que passeja alegrement pel carrer ho és realment d'esplendorosa. Potser està farcida de silicona de dalt a baix, potser quatre o cinc faixes miraculoses aixafen un munt de quilos en una silueta de vespa.

I a tu? Que potser t'han dit que el teu germanet ve de París? I per què de París i no d'Andorra, que allà també tenen de tot i segur que surt més barato? I creus que l'ha portat una cigonya? Una cigonya francesa, potser? I creus que ho ha de ser obligatòriament? No pot ser de qualsevol altre país de la comunitat europea? Qui va ser el primer que va tenir la brillant idea de muntar tota aquesta bola?

Per què aquest món està ple de lletra petita que és capaç de canviar el pes de la més negra i grossa? Per què hi ha coses que passen a les millors famílies? És que només poden passar a les millors i no a la resta?

Per què hi ha tants diaris que parlen del mateix? Per què fan a la mateixa hora tres o quatres telenotícies en canals diferents? Eh, nen? Que potser no haurien d'explicar tots una mateixa veritat? O és que potser hi ha matisos, tendències que fan variar la interpretació d'un fet? Perquè un fet és un fet i sempre haurà passat el mateix... però potser l'engany subtil... la versió que afavoreix més els nostres interessos o les nostres conviccions, justifica tantes i tantes hores d'informació, tant i tant paper tacat de tinta. Realment ens volen fer creure que necessitem saber-ho tot? És necessari omplir el món de micròfons i càmeres que s'encarreguin d'escorcollar cada petit mil·límetre de la intimitat universal? Ens cal descobrir si la model més bleda del país segueix fingint els orgasmes i xiscla igual -o fins i tot més- ara que es tira a l’inventor del ball del pollastre? Hi posava el mateix èmfasi quan s’ho muntava amb aquell famós banquer? Vols dir que ho necessitem saber, això, nen? Vols dir?

I si diuen que la política controla els mitjans d'informació, com volen semblar objectius? Ho pretenen? Serien capaços de llençar-se pedres sobre de la teulada? A mi sempre m'han dit que "ser objectiu" és un terme amb connotacions positives, sobretot en el món del periodisme. Però la veritat és que nosaltres, els mateixos consumidors, sempre volem que ens expliquin allò que desitgem escoltar; que siguin descaradament subjectius amb tot el que fan, que per alguna cosa som els seus lectors, o espectadors. El control de la informació és un negoci cru i salvatge que serveix per obtenir poder. Tu potser no, però això ja ho sap molta gent. Tranquil, ho entendràs algun dia. De moment hem de somriure per sortir ben macos a la foto.

I si un dia ens diuen que la fórmula secreta de la coca-cola no és res més que aigua bruta amb una mica de sucre? Canviaria la nostra sensació de viure? Posaríem el cubell a la nevera després de fregar tot el pis per comprovar-ne el gust? Ens sentiríem més moderns si ho fèiem? Potser preferiríem ignorar la veritat, potser preferiríem confiar cegament amb els controls que es fan de la qualitat. Perquè suposem que els que s'encarreguen d'això saben el que és bo i el que no ho és per a la nostra salut. Per això ens deixen comprar tabac al mateix temps que ens avisen que fot els pulmons i el coll. Sí, sí, vivim en un món meravellós on la pela és la pela!

Què passa amb l'únic metge -dels deu que s'enquesten sempre- que no està mai d'acord en recomanar un determinat producte en la seva consulta? Què el mou a portar la contrària? Aplica el jurament hipocràtic o ho fa per diners? Rep potser algun tipus de recompensa econòmica per part de la competència directa d'aquell producte o és que simplement es compleix la màxima que afirma que sobre gustos no hi ha res escrit? Segur que no hi ha res escrit sobre gustos? Si avui en dia ja s'ha escrit absolutament sobre tot, només cal veure la manca d'idees que ens domina. Segur que mai hem fet res de mal gust? Per què jo diria que també n'hi ha de bon gust, oi nen?

A l'igual que s'afirma que tothom disposa com a mínim de quinze minuts de glòria a la seva vida! Però com podem saber si aquest quart d’hora ja ens ha passat o encara està per arribar? I si resulta que l'esperem amb delit quan en realitat ja ens ha passat fa temps? Quina mala jugada, no? Quina frustració més grossa! Ha de ser trist no poder aprofitar ni assaborir el millor moment de la nostra vida. Això sí que és fer el préssec...

I què és exactament fer el préssec?  Té algun grau elevat d'estupidesa aquesta fruita? En té alguna culpa? I si no en té per què se l'insulta sistemàticament? Com és possible que un préssec sigui ruc i en canvi un gínjol es consideri la fruita més simpàtica de totes? Que potser no és esquifit i poqueta cosa un gínjol, mentre que un préssec és molt més gustós, sucós i suggeridor? Existeixen els estats d'ànim entre les fruites? És alguna obscura veritat que només els botànics més especialitzats coneixen? És per això que les plantes creixen més quan escolten a Mozart que als Rolling Stones? I una poma? Perquè no és antipàtica una poma? Ah no, és clar, la poma és la fruita del pecat, és clar, ja no me'n recordava... i el plàtan? Quin estat d'ànim suggereix un plàtan? És igual, més val que ho deixi córrer, perquè són tantes les coses que tenen una explicació que amb el pas del temps s'ha fet desconeguda i ignorada per tots els que les utilitzen sovint! També diuen que on hi ha pèl hi ha alegria, oi? Per tant, per aquesta regla de tres, nosaltres tenim zones del cos més simpàtiques que altres? Per tant, un calb és més malcarat que un grenyut?

Si vols te’n puc dir de més grosses! Té realment olor la "olor de net"? Per què diem això si precisament el net és l'absència d'olor? En tot cas ensumarem la fragància del sabó, de la llimona, del pi o del que sigui, oi nen? És clar que es pot arribar a superar la blancor enlluernadora del detergent ja en el proper anunci. Potser quan aquell home que sempre riu truqui a la porta d'una nova mestressa de casa, potser fins i tot la de la teva mama... I un altre detall curiós que sempre m'ha preocupat: el senyor Molotov es dedicava realment a fer còctels? Li sortien excessivament explosius? Li agradaven? Se'ls bevia? Per culpa seva els consumidors varen ocasionar algun tipus de revolta? O és que potser no li agradaven gens els còctels? Potser els odiava i va ser ell el que en un acte de fe va ser el primer que es va atrevir a llençar al terra un d'aquells beuratges repugnants que tenia gust a colònia barata!

I és certa aquella altra expressió que afirma que pagant Sant Pere canta? I què canta? Té un repertori gaire extens o només s'atreveix amb el gregorià? I ho fa bé? Els grans barítons tenen obertes de franc les portes del cel per ser col·legues? El que tinc molt clar és que no et pots creure tot el que es diu al peu de la lletra. Perquè si no també ens podríem preguntar per què la sorpresa li agrada saltar, o que si Déu va perdre l'espardenya és que tenia peus i aixafava formigues, en canvi jo em pensava que era un ull encastat en un triangle... oi que m'entens, nen? Encara que et costi, ja ho sé.

Potser amb una ració extra d'optimisme el dia sembla més bo, encara que les notícies del diari s'entestin en amargar-nos la nostra felicitat interior. Perquè tenim tot el dret a mantenir aquell mig somriure d'estupidesa superficial, aquell particular enamorament amb la bellesa de la vida i... que si papallones per aquí i flors i violes per allà mentre fem saltirons ridículs hipnotitzats per la força de la lluna. Ui, quines frases més imbècils que dic a vegades, i això que la barba poc o molt imposa i dóna un cert respecte, oi nen? Mira, la gent d'avui ja no regala consells de franc. A tu et sembla que et donen una bona recomanació, però en realitat estan patrocinant alguna cosa que els fa guanyar punts. -Assegura't a la meva empresa i ja veuràs com tot rutlla millor. -et diran. Perquè avui és molt important això de guanyar punts. Sumar-ne sempre, i si pots... multiplicar-los. Potser no saps exactament perquè serveixen ni què en faràs de tants punts, però tu de moment col·lecciona'ls que sempre són poder, sempre els pots bescanviar per algun regal, encara que sigui una nina horrible per amuntegar en l'interior d'un armari arnat. Bé, per la cara que em fas de moment no t'interessen les nines. Ho entenc.

Tu ara vols un altre tipus de regals, però algun dia t'hauràs de conformar amb els mil i un suplements que porta el diari: que si l'enciclopèdia de la salut terminal i la vida bacteriana, l’arxivador i les fitxes del bon boletaire de can fanga, el cd-rom de com deixar de fumar sense que et suïn les mans... jo només vull informar-me i no col·leccionar coses i més coses! L'home d'avui només col·lecciona! És més, estic a punt d'avorrir-ho tot, perquè si no hi ha notícies no vull que m'informin de qualsevol cosa. Perquè suposo que també tinc dret a viure sense informació, a ignorar-ho tot, a dir: -A sí? Hem trepitjat la lluna ja? I també hem descobert la roda? No fotis, no en tenia ni idea. Quines coses... perquè m'ho dius tu, eh, que sinó no m'ho creuria...

I un detall que fa temps que em ronda pel cap i, encara que no vingui al cas, si no el dic ara potser no ho faré mai: el millor amic de l'home és el gos? No pot ser un altre ésser humà el millor amic de l'home? Ha de ser obligatòriament un gos? I perquè no pot ser un toro semental o, en el meu cas, fins i tot un camell geperut? I el gos què en pensa? Que potser algú s'ha dignat a demanar-li l'opinió? Que sí, que tot plegat és un munt de paperassa inútil, un munt d'arbres talats per divulgar mentides, faules de follets simpàtics, boles de l'alçada d'un campanar escampades als quatre vents com veritats universals, enganyifes empíriques i categòriques!

No ens podem creure res en la seva totalitat. Avui en dia cal tocar la nafra amb els nostres dits més que mai. No podem afirmar amb el cap tot el que ens expliquen, perquè poden ser llegendes contemporànies. Fins i tot la prova del cotó fluix em sembla més que dubtosa, perquè sempre que poden ens enganyen pels quatre costats i ens fan bellugar com uns titelles! Tot plegat és indignant! Ens enganyen, segur... Potser amb tanta xerrameca fins i tot m'he enganyat a mi mateix, potser en el fons penso completament el contrari. Ara no sóc capaç de dir-ho...

Sí, nen, tens raó. No et preocupis que ara et dono els caramelets. Ja ho sé que no m’has entès i que t’he atabalat. Digues-li a la mama que em sap greu. Sé que tu només volies donar la carta al rei i fer-te la foto, però és que si no m'ho treia del pap rebentava. Es diuen tantes i tantes mentides...

Xavier Gual.

Del llibre Delirium tremens (Proa, 2001).

lunes, 13 de diciembre de 2010

CAVALLS CAP A LA FOSCA


Has sentit el so de mil cavalls                  
avançant sense por                                    
aixecant tanta pols.                                       

Has viscut cent mil boques cridant
demanant llibertat
justícia i dignitat.

Has cridat que volem decidir
que del poble germinen
tots els somnis i anhels.

Has sentit el cavalcar fort
avançant sota el vespre
entre banderes i foc.

Sents el clam de la terra?
Sota els pins, sobre el mar.
Germà, posem-nos en marxa,
Germà, cal cavalcar. 

Eloi Aymerich.

Cançó de Tramvia 802.

viernes, 10 de diciembre de 2010

UN HOME EN UN PAISATGE URBÀ

L'home semblava segur del que estava fent: es gratava ostensiblement i sense cap vergonya el sac rebregat que tots duem al sotaventre. Ho feia amb delit; amb ganes. Algun vianant el va increpar i ell va somriure com un àngel. Era ben senzill: la picor l'havia assaltat just enmig del carrer. Els nens, contents de l'espectacle, reien al seu voltant i ell ho agraïa. Quan els tres policies van baixar del cotxe l'espectacle semblava a punt de continuar. Els tres homes, uniformats, es van posar bé el sac rebregat que tots duem al sotaventre i els nens van aplaudir. L'home, educat, es va olorar la mà i, satisfet, es va treure el carnet d'identitat de la cartera. Coneixia els seus drets i la picor no era cap delicte.

Martí Rosselló.

De Microhistòries. Papers de Proa, 1 (Proa Premià, 1996).

HI HAVIA UNA VEGADA...

Hi havia una vegada...
...un important emperador. Feia tants i tants anys que governava el seu país i es creia tan important, que va decidir celebrar-ho amb unes grans festes. I per tal que tothom el recordés, va pensar  fer construir una magnífica obra d’art. Per això va fer cridar el millor pintor de tot el país i li va manar que li construís un gran paravent on hi havia de dibuixar dos dracs enfrontats: un de color groc, símbol de la fidelitat; l’altre de color verd, símbol de la força.

En Lao Jiang, que així s’anomenava el pintor, va dir als emissaris de l’emperador que necessitaria una seda especial que només es troba en un país llunyà. Els emissaris van rebre ordre de l’emperador de partir ràpidament  a buscar la seda. Van  passar els mesos, i quan els homes van tornar amb la seda en Jiang els va dir que no la podia pintar. L’ emperador, malhumorat, va voler saber el perquè i el pintor li va dir que per aquella seda tan especial  només es podien utilitzar uns pinzells que calia aconseguir viatjant a unes muntanyes molt llunyanes. Els emissaris van tornar  a viatjar una altra vegada i van tardar encara més a tornar.

Mentre el temps passava, el pintor treballava, retirat a la seva cova, enmig de la muntanya.

Finalment, passats uns anys, en Lao Jiang va baixar de la muntanya i va comunicar a  l’emperador que estava llest per fer el dibuix.

Aleshores va agafar els pinzells i la seda que tant havia costat de trobar i amb les seves pintures va dibuixar dues línies, només dos colors que van escampar  tonalitats difuminades per tot el paravent. Res més.

L’ emperador no se’n sabia avenir. Després dels anys passats i tota la paciència que havia tingut..., després d’esperar tot aquest temps... Convençut  que el pintor se’n reia d’ell  i molt enfadat, el va fer tancar a la més fosca de les seves presons.

Però, ja entrada la nit, tombant pel palau enrabiat i desconcertat va decidir arribar-se fins a la cova del pintor. L’emperador sabia que en Lao Jiang era un bon pintor, home honest i treballador que no havia enganyat mai ningú; era un gran artista conegut i apreciat per la seva saviesa i la seva bondat. I no podia entendre el seu comportament.

En entrar dins la cova, va descobrir meravellat els dracs que ell li havia demanat: pintats a les parets, amb tota la força i el realisme que ell volia. I més endins, a les profunditats de la cova, més i més dracs. Tots mantenien la força, però l’emperador va observar que els trets que definien els dibuixos, eren cada vegada  més simples, més essencials, més purs.

Despullats d’ornamentacions, fins arribar a l’essència.

Aleshores l’emperador, en mig del silenci i la quietud de la cova, va entendre el gran regal que li havia fet el pintor. Amb anys de treball havia arribat a trobar el signe per expressar la força i la fidelitat i ho havia transformat  amb senzillesa.

L’ emperador, penedit per haver-se deixat portar per la incomprensió i la ràbia, tornà a palau per alliberar en Lao Jiang. 

A un home gran li van preguntar com  ho faria per parlar als nens de la mort. Aleshores ell ens va explicar aquest conte. 

Lourdes Gabarrón. 

Publicat per la revista "Valors". 

www.valors.org

L'OCELL BLAU

Això va passar fa molt de temps. Un dia , un estrany ocell de plomes lluminoses va arribar volant a un poblet indi.

Dos homes van anar a buscar les seves fletxes i els seus arcs, però un altre els digué:

- No, no el mateu! I adreçant-se a l’ocell li va preguntar:

- Ocell bonic, què és això que brilla i il·lumina el treu plomatge?

- És foc, digué l’ocell.

- Foc?, què és això? –li preguntaren els indis.

- A l'hivern, el foc escalfa. S’hi pot rostir el peix, i amb el foc no cal menjar res cru.

- Formós ocell, dóna’ns el foc.

- Jo dono el foc a aquell que n’és digne diu l’ocell. Arreplegueu fusta dura i seca, una branca cadascú .

Tothom en el poble començà a collir llenya i cadascú es preparà amb una branca dura i seca a la mà.

El més digne m’atraparà –digué l’ocell. Obrí les ales i volà davant d’ells. Tothom, homes, dones, joves, vells i nens anaren corrents darrera d’ell. L’un saltava damunt les pedres, l’altre pujava per les roques, els altres corrien per la riera o nedaven pel riu. L’ocell volava i volava i sempre anava sol davant de la gent. La brillantor i la llum de les seves plomes els endinsava cap a la foscor del bosc, cap els prats extensos, cap els pujols o els aiguamolls.

Havia passat el temps des que la gent sortí del poble i tothom estava cansat. Els qui havien corregut pels aiguamolls anaven mullats i bruts. Aquells que havien escalat les roques tenien les mans i les cames plenes d’esgarrinxades.. Els seus vestits estaven completament esquinçats.

Els uns digueren :

- Volem tornar a casa. Ves a saber si és veritat que l’ocell ha parlat.

Els altres deien:

- És molt perillós això de perseguir l’ocell. I si morim en els aiguamolls?

Va arribar un moment que els qui anaven darrera l’ocell eren molt pocs. Finalment un dels homes l’atrapà.

- Ocell bonic –digué l’home– dóna’m el teu foc. He corregut darrera teu a través dels aiguamolls, del bosc i les pastures immenses i t’he atrapat el primer.

- És cert digué l’ocell– Però no has vist aquell xicot que corria al teu costat i que ha caigut en un forat de l’aiguamoll?. Per què no l’has tret del pou? No, no et donaré el foc.

I l’ocell estengué les ales i tornà a volar.

Una estona després , un altre home tornà a atrapar l’ocell.

- Ocell –li digué– dóna’m el teu foc. He corregut dies i dies, i t’he agafat!

- És cert –digué l’ocell–. Però no has vist com una dona que corria al teu costat s’ha quedat enganxada entre les punxes d’una bardissa?. Per què no l’has ajudat?. No, a tu no et donaré el foc.

I dient això, l’ocell reprengué el vol. L’home se’n tornà a casa seva sense el foc. A partir d’aquell moment ningú més no volgué córrer darrera l’ocell.

Amb les seves plomes lluminoses enceses , l’ocell tornà a volar per damunt del poble.

En una cabana, asseguda al costat del llit del seu pare malalt, hi havia una dona jove asseguda. L’ocell entrà volant a la cabana i digué a la noia:

- Agafa la teva branca, toca les meves plomes amb ella... Tu duràs el foc al poble.

- Jo no he fet res per guanyar-lo –confessà la noia–. No he corregut darrere teu, ocell formós, perquè el meu pare és vell, està malalt i no el puc deixar sol. No sóc digna de dur el foc al poble.

L’ocell respongué a la jove:

- Tu n’ets la més digna.

Llavors la noia acostà la seva branca a les plomes enceses i en saltà una guspira que encengué la branca. Immediatament s’inflamà i esdevingué una flamarada brillant.

L’ocell s’allunyà i la noia dugué el foc a les altres cases. 

Lourdes Gabarrón. 

Conte escrit a partir d'un relat sud-americà.

Publicat per la revista "Valors". 

www.valors.org

APRENENT

He après
que he d'aprendre
a dir que no.
                     Que no sé res
he après
que he d'aprendre. 


Anna Maluquer.


Extret de 'Poemes del recull Sense ordre ni concert'.
Publicat a Escrits a Cabrera-VI (Ajuntament de Cabrera de Mar, 1995).

DEL CARGOL A PROA



Presentació d'un llibre de poemes de Maria Antònia Grau a Proa Premià, l'any 2008.
Rafael Vallbona, Albert Calls i Martí Rosselló.

POEMA I, de MARTÍ ROSSELLÓ

La carena de l'adéu ens invita a estrenar-nos
en la vella complanta del vers perdut per sempre.
Sense un adéu feroç no es podrien reblar
les memòries amargues que ens ajuden a créixer.  

L'adéu sap modelar el seu gran enyor
per tal de sustentar el futur i els reptes.
El món complet ens diu adéu i ens crida
just vora l'angle on l'amor s'incendia.

Contra pronòstic, a desgrat del vent,
sustentant per guspires que ens cremen la cara.
L'adéu es torna foc i res no escalfa
i el temps no vol fer mitja volta per desdir-se'n.

Tot sembla verge com un vers no escrit,
com un desert desconegut del tot.
El camp, tan infinit com el mateix paisatge,
es torna groc com un vell fotograma.

I l'immòbil rectangle que mai no ens abandona
ens obliga a topar amb l'au de l'esperança
que vola a contrallum, dolorosa, repudiable,
nova de trinca, per estrenar, com l'alba. 

Martí Rosselló. 

Dins poemes I, II, III i IV, publicats a Escrits a Cabrera, VI (Ajuntament de Cabrera de Mar, 1995).

ALCOHOL, CALÇOTS I POEMES

Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida

De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara– sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.

Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.

El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera–, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.

Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre Fer-ne 40 al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.

Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.

Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.

A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.

Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.

A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.

Anna K, Parelles de tres, Inventari parcial d’excuses per viure... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara L’amable abisme del record o també La sextina del lampista, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.

Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.

Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).

En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.

En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.

Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.

En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.

Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.

Albert Calls.

Publicat el 15 de febrer de 2010 al bloc El Quadern d'Albert Calls.

jueves, 9 de diciembre de 2010

17 AFORISMES D'ALBERT LLADÓ


Albert Lladó (Barcelona, 1980), vinculat a Pineda de Mar, ha desenvolupat a la comarca una intensa tasca a través del mitjà digital Diari Maresme. Ha publicat també els llibres de contes Podemos estar contentos i Cronopios propios, l’assaig  Encuentros fortuitos i el llibre d’entrevistes Paraules. Actualment, és editor de Revista de Letras i redactor de LaVanguardia.es. Acaba de publicar la novel·la La puerta i té a punt de sortida La realidad es otra. Aforismos, greguerías y otras emergencias, que publica A fortiori Editorial. Precisament, d'aquest recull seleccionem 17 peces per a "Cartes sense sobre".


11
Lo eterno nunca es para siempre.


37
Monoarquia: forma de gobierno de los primates.


41
La re-pública tiende a repetirse.


64
Las verdaderas ideas son columnas que giran con el viento.


82
Sor-presa: monja de clausura.


102
Crucé el puente y llegué al mismo sitio.


112
El jazzman cambia el sexo por el saxo.


142
Los auriculares son el cordón umbilical de la música electrónica.


146
Ajedrez: juego que persigue conquistar la República.


186
La inmediatez, ese monstruo del siglo XXI...


205
La bufanda es una boa domesticada.


301
Las palomas viajan en low cost.


309
¿Morir o vivir? Sólo es una cuestión de tiempo.


313
¿El ruido de las obras es posmoderno?.


317
El perro que ladra mucho es un ladrón (de silencios).


346
El waterpolo es un futbol en pecera.


361
La uralita es un mar de olas rígidas.