Va ser un diumenge, el proper en farà un any, quan vaig entendre la dificultat de ‘rememorar l’edat en que escoltàvem / la pluja rere el vidre d’algun vespre’. Quan en Manuel Cuyàs em va comunicar la mort d’en Martí Rosselló, l’abisme del record es va fer, sobtadament, ‘més gran i més etern’. Aclaparat, em vaig ensopir indolentment dins la butaca del vestíbul d’un anònim i atrotinat hotel. A la ciutat llunyana la tarda queia gèlida, els cotxes frenaven als semàfors i algunes parelles es besaven als cafès; nosaltres observàvem aquelles restes de vida impassibles a aquells instants de realitat. El temps havia quedat aturat en aquella trucada.
També havia estat un diumenge, dècades abans, que havia assistit a una ‘taula rodona del jovent de Premià’ sense saber que tot començaria llavors. Eren temps d’acció i remor, d’anhels i mirades perdudes en horitzons com poemes. Entre aquells dos diumenges n’hi van haver molts d’altres de tota mena: pròxims, allunyats, intensos, abúlics, serens, cervesers, plàcids i convulsos. Hi va haver diumenges de novel·la i de vers, d’impotència i de decisió; la vida te tantes cares com tardes a la plaça.
Fins aquest diumenge d’ara fa un any. Anna K (Crema) va quedar paralitzada damunt la lleixa de la biblioteca, L’inventari parcial d’excuses per viure (Crema) ha restat inacabat per sempre. La vida no és un fil tant llarg com el de Filmonogràfic (Font del Cargol). El brindis amb aquell vi intens de Saint Emilion, que segurament tant li hauria plagut, va ser un rictus forçat als llavis de tots. El diumenge esllanguia entre els carrerons del Marais, les trucades es succeïen: ‘Cada dia és tan nou com les preguntes / que mai dels mais no obtindran cap resposta’, havia deixat escrit el ‘doctor’. Totes les tardes de diumenge tenen alguna cosa criminal per anhels que hi dipositem. Ni el vi ni la cervesa no les pot estalviar.
