Això va passar fa molt de temps. Un dia , un estrany ocell de plomes lluminoses va arribar volant a un poblet indi.
Dos homes van anar a buscar les seves fletxes i els seus arcs, però un altre els digué:
- No, no el mateu! I adreçant-se a l’ocell li va preguntar:
- Ocell bonic, què és això que brilla i il·lumina el treu plomatge?
- És foc, digué l’ocell.
- Foc?, què és això? –li preguntaren els indis.
- A l'hivern, el foc escalfa. S’hi pot rostir el peix, i amb el foc no cal menjar res cru.
- Formós ocell, dóna’ns el foc.
- Jo dono el foc a aquell que n’és digne –diu l’ocell–. Arreplegueu fusta dura i seca, una branca cadascú .
Tothom en el poble començà a collir llenya i cadascú es preparà amb una branca dura i seca a la mà.
El més digne m’atraparà –digué l’ocell. Obrí les ales i volà davant d’ells. Tothom, homes, dones, joves, vells i nens anaren corrents darrera d’ell. L’un saltava damunt les pedres, l’altre pujava per les roques, els altres corrien per la riera o nedaven pel riu. L’ocell volava i volava i sempre anava sol davant de la gent. La brillantor i la llum de les seves plomes els endinsava cap a la foscor del bosc, cap els prats extensos, cap els pujols o els aiguamolls.
Havia passat el temps des que la gent sortí del poble i tothom estava cansat. Els qui havien corregut pels aiguamolls anaven mullats i bruts. Aquells que havien escalat les roques tenien les mans i les cames plenes d’esgarrinxades.. Els seus vestits estaven completament esquinçats.
Els uns digueren :
- Volem tornar a casa. Ves a saber si és veritat que l’ocell ha parlat.
Els altres deien:
- És molt perillós això de perseguir l’ocell. I si morim en els aiguamolls?
Va arribar un moment que els qui anaven darrera l’ocell eren molt pocs. Finalment un dels homes l’atrapà.
- Ocell bonic –digué l’home– dóna’m el teu foc. He corregut darrera teu a través dels aiguamolls, del bosc i les pastures immenses i t’he atrapat el primer.
- És cert –digué l’ocell– Però no has vist aquell xicot que corria al teu costat i que ha caigut en un forat de l’aiguamoll?. Per què no l’has tret del pou? No, no et donaré el foc.
I l’ocell estengué les ales i tornà a volar.
Una estona després , un altre home tornà a atrapar l’ocell.
- Ocell –li digué– dóna’m el teu foc. He corregut dies i dies, i t’he agafat!
- És cert –digué l’ocell–. Però no has vist com una dona que corria al teu costat s’ha quedat enganxada entre les punxes d’una bardissa?. Per què no l’has ajudat?. No, a tu no et donaré el foc.
I dient això, l’ocell reprengué el vol. L’home se’n tornà a casa seva sense el foc. A partir d’aquell moment ningú més no volgué córrer darrera l’ocell.
Amb les seves plomes lluminoses enceses , l’ocell tornà a volar per damunt del poble.
En una cabana, asseguda al costat del llit del seu pare malalt, hi havia una dona jove asseguda. L’ocell entrà volant a la cabana i digué a la noia:
- Agafa la teva branca, toca les meves plomes amb ella... Tu duràs el foc al poble.
- Jo no he fet res per guanyar-lo –confessà la noia–. No he corregut darrere teu, ocell formós, perquè el meu pare és vell, està malalt i no el puc deixar sol. No sóc digna de dur el foc al poble.
L’ocell respongué a la jove:
- Tu n’ets la més digna.
Llavors la noia acostà la seva branca a les plomes enceses i en saltà una guspira que encengué la branca. Immediatament s’inflamà i esdevingué una flamarada brillant.
L’ocell s’allunyà i la noia dugué el foc a les altres cases.
Lourdes Gabarrón.
Conte escrit a partir d'un relat sud-americà.
Publicat per la revista "Valors".
www.valors.org
Dos homes van anar a buscar les seves fletxes i els seus arcs, però un altre els digué:
- No, no el mateu! I adreçant-se a l’ocell li va preguntar:
- Ocell bonic, què és això que brilla i il·lumina el treu plomatge?
- És foc, digué l’ocell.
- Foc?, què és això? –li preguntaren els indis.
- A l'hivern, el foc escalfa. S’hi pot rostir el peix, i amb el foc no cal menjar res cru.
- Formós ocell, dóna’ns el foc.
- Jo dono el foc a aquell que n’és digne –diu l’ocell–. Arreplegueu fusta dura i seca, una branca cadascú .
Tothom en el poble començà a collir llenya i cadascú es preparà amb una branca dura i seca a la mà.
El més digne m’atraparà –digué l’ocell. Obrí les ales i volà davant d’ells. Tothom, homes, dones, joves, vells i nens anaren corrents darrera d’ell. L’un saltava damunt les pedres, l’altre pujava per les roques, els altres corrien per la riera o nedaven pel riu. L’ocell volava i volava i sempre anava sol davant de la gent. La brillantor i la llum de les seves plomes els endinsava cap a la foscor del bosc, cap els prats extensos, cap els pujols o els aiguamolls.
Havia passat el temps des que la gent sortí del poble i tothom estava cansat. Els qui havien corregut pels aiguamolls anaven mullats i bruts. Aquells que havien escalat les roques tenien les mans i les cames plenes d’esgarrinxades.. Els seus vestits estaven completament esquinçats.
Els uns digueren :
- Volem tornar a casa. Ves a saber si és veritat que l’ocell ha parlat.
Els altres deien:
- És molt perillós això de perseguir l’ocell. I si morim en els aiguamolls?
Va arribar un moment que els qui anaven darrera l’ocell eren molt pocs. Finalment un dels homes l’atrapà.
- Ocell bonic –digué l’home– dóna’m el teu foc. He corregut darrera teu a través dels aiguamolls, del bosc i les pastures immenses i t’he atrapat el primer.
- És cert –digué l’ocell– Però no has vist aquell xicot que corria al teu costat i que ha caigut en un forat de l’aiguamoll?. Per què no l’has tret del pou? No, no et donaré el foc.
I l’ocell estengué les ales i tornà a volar.
Una estona després , un altre home tornà a atrapar l’ocell.
- Ocell –li digué– dóna’m el teu foc. He corregut dies i dies, i t’he agafat!
- És cert –digué l’ocell–. Però no has vist com una dona que corria al teu costat s’ha quedat enganxada entre les punxes d’una bardissa?. Per què no l’has ajudat?. No, a tu no et donaré el foc.
I dient això, l’ocell reprengué el vol. L’home se’n tornà a casa seva sense el foc. A partir d’aquell moment ningú més no volgué córrer darrera l’ocell.
Amb les seves plomes lluminoses enceses , l’ocell tornà a volar per damunt del poble.
En una cabana, asseguda al costat del llit del seu pare malalt, hi havia una dona jove asseguda. L’ocell entrà volant a la cabana i digué a la noia:
- Agafa la teva branca, toca les meves plomes amb ella... Tu duràs el foc al poble.
- Jo no he fet res per guanyar-lo –confessà la noia–. No he corregut darrere teu, ocell formós, perquè el meu pare és vell, està malalt i no el puc deixar sol. No sóc digna de dur el foc al poble.
L’ocell respongué a la jove:
- Tu n’ets la més digna.
Llavors la noia acostà la seva branca a les plomes enceses i en saltà una guspira que encengué la branca. Immediatament s’inflamà i esdevingué una flamarada brillant.
L’ocell s’allunyà i la noia dugué el foc a les altres cases.
Lourdes Gabarrón.
Conte escrit a partir d'un relat sud-americà.
Publicat per la revista "Valors".
www.valors.org
No hay comentarios:
Publicar un comentario