La carena de l'adéu ens invita a estrenar-nos
en la vella complanta del vers perdut per sempre.
Sense un adéu feroç no es podrien reblar
les memòries amargues que ens ajuden a créixer.
L'adéu sap modelar el seu gran enyor
per tal de sustentar el futur i els reptes.
El món complet ens diu adéu i ens crida
just vora l'angle on l'amor s'incendia.
Contra pronòstic, a desgrat del vent,
sustentant per guspires que ens cremen la cara.
L'adéu es torna foc i res no escalfa
i el temps no vol fer mitja volta per desdir-se'n.
Tot sembla verge com un vers no escrit,
com un desert desconegut del tot.
El camp, tan infinit com el mateix paisatge,
es torna groc com un vell fotograma.
I l'immòbil rectangle que mai no ens abandona
ens obliga a topar amb l'au de l'esperança
que vola a contrallum, dolorosa, repudiable,
nova de trinca, per estrenar, com l'alba.
Martí Rosselló.
Dins poemes I, II, III i IV, publicats a Escrits a Cabrera, VI (Ajuntament de Cabrera de Mar, 1995).
No hay comentarios:
Publicar un comentario