Estic indignat! Estic molt indignat! Ho has vist, nen? Has vist quines notícies porta avui el diari? Tu potser no ho entens perquè encara ets molt petit, però... sembla increïble el que arriba a passar en aquest món!
Perquè les notícies també estan manipulades, com tot, falsejades segons els interessos dels que paguen, amanides al gust dels espectadors, dirigides i seleccionades per aconseguir el màxim d'audiència! I si ens creiem realment que tot és fals? Que ens enganyen pels quatre costats? Que seguim les pautes d'una farsa universal? I si les notícies del diari només són unes convencions, uns pactes premeditats? Què succeiria si un dia no passés res que fos prou important com per què es convertís en notícia? Com ho farien els redactors per omplir les planes del diari? I qui diu del diari també diu el telenotícies, la ràdio... Seria el triomf definitiu de les xafarderies? Podrien començar unes notícies serioses d'abast nacional amb uns titulars com: Un home ens confessa què sent quan amb els binocles veu la veïneta del davant regant les plantes. Se l’ha de considerar un pervertit sexual? En parlarem avui abastament i bla, bla, bla...
Seria interessant que les notícies d'esports insistissin com un jugador del Barça se li havia foradat un mitjó en els vestidors? O comentar que l'estrella de l'equip li feien una pudor terrible els peus? O que expliquessin amb pèls i senyals què feien a les dutxes tots plegats? Omplirien la meitat del telenotícies parlant només del temps? Què farien? Què passaria en un dia sense notícies? Senzillament se les inventarien, dirien: -Mira, pel mateix preu digues que n'han mort quinze allà a l'Àfrica, que aquests ja van a l'engròs. Afegeix de pas un parell d'integristes suïcides perquè aquesta setmana no n'ha explotat cap de bomba en aquell cul de món!
Si se les inventessin ningú ho trobaria estrany, -Ja passa sovint. -diríem. I si no passés encara ho trobaríem a faltar, -Segur que no han fet cap matança avui? No pot ser.. I què han fet aleshores? No s’han avorrit?
Estaríem més tranquils si escoltéssim que tot segueix igual. Perquè tenim assumit que és normal això que cada dos per tres -en algun racó perdut de món- es morin cinc-cents desgraciats en qualsevol cataclisme. Eh, nen? Ho veus ara el que et vull dir?
Sort que fa un sol de justícia... Sort que per aquesta regla de tres, coses tan banals com que "l'esperança és sempre de color verd" semblen indiscutibles. I perquè és el verd i no el groc? No es pot tenir una esperança groga? No seria normal la meva esperança si fos groga? La discriminarien pel seu color? Fa gràcia, oi?
Tot és confús, borrós, com quan dubtes de la bellesa d'una persona. Perquè avui en dia, nen, no pots saber mai del cert si una dona esplendorosa que passeja alegrement pel carrer ho és realment d'esplendorosa. Potser està farcida de silicona de dalt a baix, potser quatre o cinc faixes miraculoses aixafen un munt de quilos en una silueta de vespa.
I a tu? Que potser t'han dit que el teu germanet ve de París? I per què de París i no d'Andorra, que allà també tenen de tot i segur que surt més barato? I creus que l'ha portat una cigonya? Una cigonya francesa, potser? I creus que ho ha de ser obligatòriament? No pot ser de qualsevol altre país de la comunitat europea? Qui va ser el primer que va tenir la brillant idea de muntar tota aquesta bola?
Per què aquest món està ple de lletra petita que és capaç de canviar el pes de la més negra i grossa? Per què hi ha coses que passen a les millors famílies? És que només poden passar a les millors i no a la resta?
Per què hi ha tants diaris que parlen del mateix? Per què fan a la mateixa hora tres o quatres telenotícies en canals diferents? Eh, nen? Que potser no haurien d'explicar tots una mateixa veritat? O és que potser hi ha matisos, tendències que fan variar la interpretació d'un fet? Perquè un fet és un fet i sempre haurà passat el mateix... però potser l'engany subtil... la versió que afavoreix més els nostres interessos o les nostres conviccions, justifica tantes i tantes hores d'informació, tant i tant paper tacat de tinta. Realment ens volen fer creure que necessitem saber-ho tot? És necessari omplir el món de micròfons i càmeres que s'encarreguin d'escorcollar cada petit mil·límetre de la intimitat universal? Ens cal descobrir si la model més bleda del país segueix fingint els orgasmes i xiscla igual -o fins i tot més- ara que es tira a l’inventor del ball del pollastre? Hi posava el mateix èmfasi quan s’ho muntava amb aquell famós banquer? Vols dir que ho necessitem saber, això, nen? Vols dir?
I si diuen que la política controla els mitjans d'informació, com volen semblar objectius? Ho pretenen? Serien capaços de llençar-se pedres sobre de la teulada? A mi sempre m'han dit que "ser objectiu" és un terme amb connotacions positives, sobretot en el món del periodisme. Però la veritat és que nosaltres, els mateixos consumidors, sempre volem que ens expliquin allò que desitgem escoltar; que siguin descaradament subjectius amb tot el que fan, que per alguna cosa som els seus lectors, o espectadors. El control de la informació és un negoci cru i salvatge que serveix per obtenir poder. Tu potser no, però això ja ho sap molta gent. Tranquil, ho entendràs algun dia. De moment hem de somriure per sortir ben macos a la foto.
I si un dia ens diuen que la fórmula secreta de la coca-cola no és res més que aigua bruta amb una mica de sucre? Canviaria la nostra sensació de viure? Posaríem el cubell a la nevera després de fregar tot el pis per comprovar-ne el gust? Ens sentiríem més moderns si ho fèiem? Potser preferiríem ignorar la veritat, potser preferiríem confiar cegament amb els controls que es fan de la qualitat. Perquè suposem que els que s'encarreguen d'això saben el que és bo i el que no ho és per a la nostra salut. Per això ens deixen comprar tabac al mateix temps que ens avisen que fot els pulmons i el coll. Sí, sí, vivim en un món meravellós on la pela és la pela!
Què passa amb l'únic metge -dels deu que s'enquesten sempre- que no està mai d'acord en recomanar un determinat producte en la seva consulta? Què el mou a portar la contrària? Aplica el jurament hipocràtic o ho fa per diners? Rep potser algun tipus de recompensa econòmica per part de la competència directa d'aquell producte o és que simplement es compleix la màxima que afirma que sobre gustos no hi ha res escrit? Segur que no hi ha res escrit sobre gustos? Si avui en dia ja s'ha escrit absolutament sobre tot, només cal veure la manca d'idees que ens domina. Segur que mai hem fet res de mal gust? Per què jo diria que també n'hi ha de bon gust, oi nen?
A l'igual que s'afirma que tothom disposa com a mínim de quinze minuts de glòria a la seva vida! Però com podem saber si aquest quart d’hora ja ens ha passat o encara està per arribar? I si resulta que l'esperem amb delit quan en realitat ja ens ha passat fa temps? Quina mala jugada, no? Quina frustració més grossa! Ha de ser trist no poder aprofitar ni assaborir el millor moment de la nostra vida. Això sí que és fer el préssec...
I què és exactament fer el préssec? Té algun grau elevat d'estupidesa aquesta fruita? En té alguna culpa? I si no en té per què se l'insulta sistemàticament? Com és possible que un préssec sigui ruc i en canvi un gínjol es consideri la fruita més simpàtica de totes? Que potser no és esquifit i poqueta cosa un gínjol, mentre que un préssec és molt més gustós, sucós i suggeridor? Existeixen els estats d'ànim entre les fruites? És alguna obscura veritat que només els botànics més especialitzats coneixen? És per això que les plantes creixen més quan escolten a Mozart que als Rolling Stones? I una poma? Perquè no és antipàtica una poma? Ah no, és clar, la poma és la fruita del pecat, és clar, ja no me'n recordava... i el plàtan? Quin estat d'ànim suggereix un plàtan? És igual, més val que ho deixi córrer, perquè són tantes les coses que tenen una explicació que amb el pas del temps s'ha fet desconeguda i ignorada per tots els que les utilitzen sovint! També diuen que on hi ha pèl hi ha alegria, oi? Per tant, per aquesta regla de tres, nosaltres tenim zones del cos més simpàtiques que altres? Per tant, un calb és més malcarat que un grenyut?
Si vols te’n puc dir de més grosses! Té realment olor la "olor de net"? Per què diem això si precisament el net és l'absència d'olor? En tot cas ensumarem la fragància del sabó, de la llimona, del pi o del que sigui, oi nen? És clar que es pot arribar a superar la blancor enlluernadora del detergent ja en el proper anunci. Potser quan aquell home que sempre riu truqui a la porta d'una nova mestressa de casa, potser fins i tot la de la teva mama... I un altre detall curiós que sempre m'ha preocupat: el senyor Molotov es dedicava realment a fer còctels? Li sortien excessivament explosius? Li agradaven? Se'ls bevia? Per culpa seva els consumidors varen ocasionar algun tipus de revolta? O és que potser no li agradaven gens els còctels? Potser els odiava i va ser ell el que en un acte de fe va ser el primer que es va atrevir a llençar al terra un d'aquells beuratges repugnants que tenia gust a colònia barata!
I és certa aquella altra expressió que afirma que pagant Sant Pere canta? I què canta? Té un repertori gaire extens o només s'atreveix amb el gregorià? I ho fa bé? Els grans barítons tenen obertes de franc les portes del cel per ser col·legues? El que tinc molt clar és que no et pots creure tot el que es diu al peu de la lletra. Perquè si no també ens podríem preguntar per què la sorpresa li agrada saltar, o que si Déu va perdre l'espardenya és que tenia peus i aixafava formigues, en canvi jo em pensava que era un ull encastat en un triangle... oi que m'entens, nen? Encara que et costi, ja ho sé.
Potser amb una ració extra d'optimisme el dia sembla més bo, encara que les notícies del diari s'entestin en amargar-nos la nostra felicitat interior. Perquè tenim tot el dret a mantenir aquell mig somriure d'estupidesa superficial, aquell particular enamorament amb la bellesa de la vida i... que si papallones per aquí i flors i violes per allà mentre fem saltirons ridículs hipnotitzats per la força de la lluna. Ui, quines frases més imbècils que dic a vegades, i això que la barba poc o molt imposa i dóna un cert respecte, oi nen? Mira, la gent d'avui ja no regala consells de franc. A tu et sembla que et donen una bona recomanació, però en realitat estan patrocinant alguna cosa que els fa guanyar punts. -Assegura't a la meva empresa i ja veuràs com tot rutlla millor. -et diran. Perquè avui és molt important això de guanyar punts. Sumar-ne sempre, i si pots... multiplicar-los. Potser no saps exactament perquè serveixen ni què en faràs de tants punts, però tu de moment col·lecciona'ls que sempre són poder, sempre els pots bescanviar per algun regal, encara que sigui una nina horrible per amuntegar en l'interior d'un armari arnat. Bé, per la cara que em fas de moment no t'interessen les nines. Ho entenc.
Tu ara vols un altre tipus de regals, però algun dia t'hauràs de conformar amb els mil i un suplements que porta el diari: que si l'enciclopèdia de la salut terminal i la vida bacteriana, l’arxivador i les fitxes del bon boletaire de can fanga, el cd-rom de com deixar de fumar sense que et suïn les mans... jo només vull informar-me i no col·leccionar coses i més coses! L'home d'avui només col·lecciona! És més, estic a punt d'avorrir-ho tot, perquè si no hi ha notícies no vull que m'informin de qualsevol cosa. Perquè suposo que també tinc dret a viure sense informació, a ignorar-ho tot, a dir: -A sí? Hem trepitjat la lluna ja? I també hem descobert la roda? No fotis, no en tenia ni idea. Quines coses... perquè m'ho dius tu, eh, que sinó no m'ho creuria...
I un detall que fa temps que em ronda pel cap i, encara que no vingui al cas, si no el dic ara potser no ho faré mai: el millor amic de l'home és el gos? No pot ser un altre ésser humà el millor amic de l'home? Ha de ser obligatòriament un gos? I perquè no pot ser un toro semental o, en el meu cas, fins i tot un camell geperut? I el gos què en pensa? Que potser algú s'ha dignat a demanar-li l'opinió? Que sí, que tot plegat és un munt de paperassa inútil, un munt d'arbres talats per divulgar mentides, faules de follets simpàtics, boles de l'alçada d'un campanar escampades als quatre vents com veritats universals, enganyifes empíriques i categòriques!
No ens podem creure res en la seva totalitat. Avui en dia cal tocar la nafra amb els nostres dits més que mai. No podem afirmar amb el cap tot el que ens expliquen, perquè poden ser llegendes contemporànies. Fins i tot la prova del cotó fluix em sembla més que dubtosa, perquè sempre que poden ens enganyen pels quatre costats i ens fan bellugar com uns titelles! Tot plegat és indignant! Ens enganyen, segur... Potser amb tanta xerrameca fins i tot m'he enganyat a mi mateix, potser en el fons penso completament el contrari. Ara no sóc capaç de dir-ho...
Sí, nen, tens raó. No et preocupis que ara et dono els caramelets. Ja ho sé que no m’has entès i que t’he atabalat. Digues-li a la mama que em sap greu. Sé que tu només volies donar la carta al rei i fer-te la foto, però és que si no m'ho treia del pap rebentava. Es diuen tantes i tantes mentides...
Xavier Gual.
Del llibre Delirium tremens (Proa, 2001).
No hay comentarios:
Publicar un comentario