L’Anna em va deixar un dimecres, desprès de dinar.
- S’ha acabat –va dir recollint les estovalles.
- Què s’ha acabat? –vaig demanar desconcertat.
- Això nostre.
I ja està. Va tocar el dos amb un cop de porta. Esperava que tot plegat es tractés d’una broma sense gaire gràcia. Naturalment no era una broma. Mai no va tornar. Ni una trucada, ni un sms. Missing total. Ningú no en sabia una paraula, ni la seva família, ni tant sols les fleumes de les seves amigues. L’Anna havia desaparegut sense deixar cap rastre. Jo no entenia res. M’havia deixat per un altre home? Potser per una dona? S’havia embolicat en una secta satànica? Vaig remoure cel i terra per trobar-la, fins a extrems força preocupants. Només diré que en la meva desesperació se’m va acudir contactar amb Paco Lobatón. L’home, molt amable, tot s’ha de dir, es va escarrassar a fer-me entendre que ja fa una pila d’anys que no es dedica a trobar pròfugs, persones amnèsiques i sonats de tota mena.
- Mira, Paco –li vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes- eres mi última esperanza. Tienes que ayudarme, por favor.
Es va entendrir el bo d’en Paco i en un rampell de generositat em va escriure en un tovalló el telèfon d’un terapeuta amic seu.
- Es muy bueno. Te hará bien visitarle. Ya verás.
Va afegir, a tall d’anècdota, que la dona del terapeuta regentava un negoci de vidència i tarot. Potser em podien fer preu si sol·licitava els dos serveis. Com que en Paco es un referent, li vaig fer cas una mica a contracor. El terapeuta era bo, ben cert, em va curar un parell de fòbies i va aconseguir que deixés de fumar, però del tema de l’Anna, res de res. Seguia obsessionat. La dona, per la seva banda, es va oferir a consultar les cartes i tot l’arsenal d’endevinadora. Tenia una retirada a la Alaska quan sortia a al Bola de Cristal i em costava prendre-me-la seriosament. Passades unes quantes sessions, i uns quants cales més pobre, em va recomanar amb expressió abatuda que ho deixés estar.
- No està a tu alcance, Dídac. Nunca la vas a recuperar.
Estava segur de que no me’n sortiria, que pararia boig, gairebé sense adonar-me’n van passar els anys i no me’n vaig oblidar exactament però sí que m’hi vaig fer. Tothom té una historia que explicar: un avi que va anar a Cuba, una cunyada cleptòmana, o un germà addicte al cibersexe. Jo tenia la historia de la ex desapareguda. Amb el temps els amics tant pesats com benintencionats, em van arrossegar a bars i discoteques plenes de penjats com jo, de la trentena en amunt, ben perduts i ben pets i en una d’aquelles nits va aparèixer, com un miracle, la Bet, la meva actual dona. Dos anys més tard, va néixer el Xavi. I tot d’una la meva vida va canviar cap a una agradable normalitat.
Dissabte passat vaig portar al nano al camp per primer cop. Complia set anys. Anàvem tot pinxos amb les nostres bufandes, quan a la sortida del metro de Collblanc vaig ensopegar de nassos amb una monja.
- Dispensi, germana.
- No hi fa res, Dídac –va respondre amb un somriure beatífic.
Dídac? Em vaig girar d’una revolada a temps de guaitar-la a cua d’ull. Malgrat el temps i la indumentària, no vaig tenir cap dubte. Era l’Anna. Em vaig quedar glaçat, enmig del garbuix del metro.
- Qui era aquesta senyora, pare?
- No n’estic segur, fill. Crec que mai vaig saber qui era, però et puc jurar que m’agradava molt més quan duia mini faldilles.
Susana Hernández.
www.susanahernandez.wordpress.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario