Hi havia una vegada...
...un important emperador. Feia tants i tants anys que governava el seu país i es creia tan important, que va decidir celebrar-ho amb unes grans festes. I per tal que tothom el recordés, va pensar fer construir una magnífica obra d’art. Per això va fer cridar el millor pintor de tot el país i li va manar que li construís un gran paravent on hi havia de dibuixar dos dracs enfrontats: un de color groc, símbol de la fidelitat; l’altre de color verd, símbol de la força.
En Lao Jiang, que així s’anomenava el pintor, va dir als emissaris de l’emperador que necessitaria una seda especial que només es troba en un país llunyà. Els emissaris van rebre ordre de l’emperador de partir ràpidament a buscar la seda. Van passar els mesos, i quan els homes van tornar amb la seda en Jiang els va dir que no la podia pintar. L’ emperador, malhumorat, va voler saber el perquè i el pintor li va dir que per aquella seda tan especial només es podien utilitzar uns pinzells que calia aconseguir viatjant a unes muntanyes molt llunyanes. Els emissaris van tornar a viatjar una altra vegada i van tardar encara més a tornar.
Mentre el temps passava, el pintor treballava, retirat a la seva cova, enmig de la muntanya.
Finalment, passats uns anys, en Lao Jiang va baixar de la muntanya i va comunicar a l’emperador que estava llest per fer el dibuix.
Aleshores va agafar els pinzells i la seda que tant havia costat de trobar i amb les seves pintures va dibuixar dues línies, només dos colors que van escampar tonalitats difuminades per tot el paravent. Res més.
L’ emperador no se’n sabia avenir. Després dels anys passats i tota la paciència que havia tingut..., després d’esperar tot aquest temps... Convençut que el pintor se’n reia d’ell i molt enfadat, el va fer tancar a la més fosca de les seves presons.
Però, ja entrada la nit, tombant pel palau enrabiat i desconcertat va decidir arribar-se fins a la cova del pintor. L’emperador sabia que en Lao Jiang era un bon pintor, home honest i treballador que no havia enganyat mai ningú; era un gran artista conegut i apreciat per la seva saviesa i la seva bondat. I no podia entendre el seu comportament.
En entrar dins la cova, va descobrir meravellat els dracs que ell li havia demanat: pintats a les parets, amb tota la força i el realisme que ell volia. I més endins, a les profunditats de la cova, més i més dracs. Tots mantenien la força, però l’emperador va observar que els trets que definien els dibuixos, eren cada vegada més simples, més essencials, més purs.
Despullats d’ornamentacions, fins arribar a l’essència.
Aleshores l’emperador, en mig del silenci i la quietud de la cova, va entendre el gran regal que li havia fet el pintor. Amb anys de treball havia arribat a trobar el signe per expressar la força i la fidelitat i ho havia transformat amb senzillesa.
L’ emperador, penedit per haver-se deixat portar per la incomprensió i la ràbia, tornà a palau per alliberar en Lao Jiang.
A un home gran li van preguntar com ho faria per parlar als nens de la mort. Aleshores ell ens va explicar aquest conte.
Lourdes Gabarrón.
Publicat per la revista "Valors".
www.valors.org
En Lao Jiang, que així s’anomenava el pintor, va dir als emissaris de l’emperador que necessitaria una seda especial que només es troba en un país llunyà. Els emissaris van rebre ordre de l’emperador de partir ràpidament a buscar la seda. Van passar els mesos, i quan els homes van tornar amb la seda en Jiang els va dir que no la podia pintar. L’ emperador, malhumorat, va voler saber el perquè i el pintor li va dir que per aquella seda tan especial només es podien utilitzar uns pinzells que calia aconseguir viatjant a unes muntanyes molt llunyanes. Els emissaris van tornar a viatjar una altra vegada i van tardar encara més a tornar.
Mentre el temps passava, el pintor treballava, retirat a la seva cova, enmig de la muntanya.
Finalment, passats uns anys, en Lao Jiang va baixar de la muntanya i va comunicar a l’emperador que estava llest per fer el dibuix.
Aleshores va agafar els pinzells i la seda que tant havia costat de trobar i amb les seves pintures va dibuixar dues línies, només dos colors que van escampar tonalitats difuminades per tot el paravent. Res més.
L’ emperador no se’n sabia avenir. Després dels anys passats i tota la paciència que havia tingut..., després d’esperar tot aquest temps... Convençut que el pintor se’n reia d’ell i molt enfadat, el va fer tancar a la més fosca de les seves presons.
Però, ja entrada la nit, tombant pel palau enrabiat i desconcertat va decidir arribar-se fins a la cova del pintor. L’emperador sabia que en Lao Jiang era un bon pintor, home honest i treballador que no havia enganyat mai ningú; era un gran artista conegut i apreciat per la seva saviesa i la seva bondat. I no podia entendre el seu comportament.
En entrar dins la cova, va descobrir meravellat els dracs que ell li havia demanat: pintats a les parets, amb tota la força i el realisme que ell volia. I més endins, a les profunditats de la cova, més i més dracs. Tots mantenien la força, però l’emperador va observar que els trets que definien els dibuixos, eren cada vegada més simples, més essencials, més purs.
Despullats d’ornamentacions, fins arribar a l’essència.
Aleshores l’emperador, en mig del silenci i la quietud de la cova, va entendre el gran regal que li havia fet el pintor. Amb anys de treball havia arribat a trobar el signe per expressar la força i la fidelitat i ho havia transformat amb senzillesa.
L’ emperador, penedit per haver-se deixat portar per la incomprensió i la ràbia, tornà a palau per alliberar en Lao Jiang.
A un home gran li van preguntar com ho faria per parlar als nens de la mort. Aleshores ell ens va explicar aquest conte.
Lourdes Gabarrón.
Publicat per la revista "Valors".
www.valors.org
No hay comentarios:
Publicar un comentario